LA RETROFLEXIÓ I LA GESTALT

No comments Blog

Dins la teràpia gestàltica entenem la retroflexió com un mecanisme de evitació del contacte, això vol dir que aquesta ens dificulta la satisfacció de les pròpies necessitats.

Aquesta apareix quan evitem  enfrontar-nos a l’ambient, expressaria una renúncia o incapacitat per actuar. Se suposa que ens fem a nosaltres mateixos allò que realment voldríem fer-li a l’altre, o bé, fer-nos a nosaltres mateixos allò que voldríem que ens fessin els altres. Acostuma a anar relacionada amb l’agressivitat o violència. Per exemple, si algú em diu alguna cosa desagradable i m’enfada, per por no li contesto i no li poso un límit, d’aquesta manera l’energia de l’enfado que hauria d’anar cap a fora, me l’empasso i me la quedo a dins; de tal manera que acabo amb tensió, mal de panxa o pensaments negatius cap a mi mateix.

El retroflector acaba dividint la seva pròpia personalitat. Marca un límit molt clar entre ell i l’ambient però aquest límit el traça pel mig de sí mateix i fa que s’acabi veient a ell i a sí mateix com a dos coses diferents. Què volem dir amb això: que deixa de dirigir les energies cap a fora i les dirigeix cap a sí mateix, substituint-se d’aquesta manera, a sí mateix per l’ambient. Passa a ser el seu pitjor enemic, s’acaba convertint en la part activa que fa l’acció i en el receptor.  D’aquesta manera, quan el retroflector parla d’ell mateix no sent que parli de sí mateix, pot dir frases com: “m’ho dec a mi mateix” o “tinc vergonya de mi”, on sembla que parli de dues persones diferents. Això és degut a la falta de coordinació entre el pensament i l’acció.

La paraula retroflexió literalment significa: anar enrere intensament en contra, és a dir, suposa una inhibició d’una acció que hauria d’anar endavant (cap a l’ambient/cap a l’altre) l’acabo dirigint cap a mi mateix.

Els símptomes i actituds del retroflector poden variar en funció de la persona però acostumen a infravalorar-se i a manifestar molta autocrítica, vergonya, culpa i diferents somatitzacions (contraure la mandíbula, tensar algun múscul del cos, mossegar-se les ungles…). Acostumen a aparèixer quan la persona es preocupa excessivament o se sent nerviosa i/o estressada, i també en situacions en què la frustració provoca tensió i creuen que no es pot utilitzar l’energia de manera positiva. Quan la retroflexió es va cronificant, podem experimentar somatitzacions de manera més regular o més intenses com mal de panxa, d’esquena, cefalees, ulceres…

La retroflexió pot ser útil en certes situacions per aconseguir una seguretat personal, on expressar la ràbia o l’enuig pot ser perjudicial per la persona. Aquí una retroflexió sana seria l’autocontrol, regulem la nostra conducta en funció de les exigències de l’entorn, amb una finalitat saludable. Seria fer-se coses a sí mateix per desenvolupar la pròpia força interior i l’esforç de continuar veient-se a un mateix, estar atent als propis impulsos i resistir als que son autodestructius.

En aquest cas si la portem a l’extrem pot aparèixer el que anomenem Narcisisme, em veig a mi com m’agradaria que veiessin els altres.

Des de la teràpia es treballaria amb les falses identificacions que es fa l’individu. És a dir, reconèixer aquelles identificacions que promouen la satisfacció i la realització dels objectius propis i de l’ambient. Per altra banda, treballar aquelles identificacions que suposen una conducta destructiva cap a sí mateix i cap a l’ambient i que alimenten la frustració. Hem d’entendre que amb aquest mecanisme el que potenciem és l’autodestrucció i no només ens fem mal a nosaltres mateixos si no també als que s’interessen per nosaltres.

Helena Bellod,

Psicòloga i Terapeuta Gestalt. Codirectora de l’Escola Gestalt de Catalunya de Girona

Psicoteràpia i formació